(Fa bon temps!)
Quan el temps acompanya -cosa que no passa massa sovint i menys al mes de gener- anar a fer una caminada pels espais naturals de West Cork i Kerry és un goig pels sentits. El cap de setmana passat va ser una d'aquestes ocasions: mentre a la resta d'Europa començava a arribar l'onada de fred, a Irlanda lluia el sol i la temperatura era força agradable.
Killarney National Park està a poc més d'una hora en cotxe de Cork. L'encant combinat de l'espai protegit i la vila de
Cill Airne (transformada en Killarney pels cartògrafs britànics fa un parell o tres de segles) atrau milers de turistes cada any; però al gener, que té una i merescuda fama de mes de mal temps, s'hi pot fruir d'una relativa tranquil·litat.
No és estrany, doncs, que en aquestes circumstàncies, amb l'excel·lent guia Lonely Planet "
Walking in Ireland" (que tot just m'havia comprat el dia abans) a la mà, diumenge agafàrem el cotxe i férem drecera cap a l'oest.
La zona de Killarney és força especial en el sentit que està arbrada. Sí, Irlanda és l'illa verda, però no perquè estiga coberta d'arbres. De fet, només un 5% està cobert de boscos. A la ruta que vàrem triar, tot fent la
volta al llac Muckross, se succeeixen roures i teixos. Aquesta darrera espècie forma de manera gairebé exclusiva el bosc de
Reenadina, una raresa fins i tot a nivell europeu. En aqueix bosc, si decideixes sortir del camí i endinsar-te una mica pels viaranys ombrívols, et fa la sensació que has entrat en un altre món. L'unica cosa que pots sentir és la teua respiració, perquè fins i tot les passes sonen esmorteïdes en aquell paratge folrat de molsa.
El camí que travessa la península de Muckross passa per diverses fondalades que s'inunden quan puja el nivell dels llacs: un pam d'aigua cobria el camí davant nostre. Jo ja estava renegant per haver-me deixat les xiruques al cotxe i començant a treure'm les sabates per creuar, quan va arribar la meua salvació en forma de bicicleta: la vàrem utilitzar de ferry improvisat, amb la gent que portava calçat impermeable fent-la passar d'una banda a l'altra. No una, sinó vàries vegades al llarg del camí. Quan ens vàrem separar dels propietaris de l'aparell, ens va saber greu i tot. Gairebé ens havíem fet amics!
Va ser un dia memorable. Un passeig lleuger que ens va portar a "la trobada de les aigües", a la cascada del Torc, als jardins de
Muckross House, on vàrem fer un descans i vàrem menjar quelcom mentre disfrutàvem de les darreres ullades de sol....
I una llum.... Quina llum!
