Corca Dhuibhne

Peig Sayers Font: Dingle Peninsula Ireland

Peig Sayers no sabia escriure en irlandès. Per això va dictar al seu fill Míchael la seua vida a l'illa de An Bhlascaod Mhór. El resultat van ser dos llibres: "Peig", que explica la seva vida a l'illa, i "Memòries d'una dona gran", un recull de folclore i de memòries de la seua vellesa.

La seua història i la d'altres illencs que, en posar les seves vivències sobre el paper, deixaren testimoni d'una societat que es ja només un record, és explicada a l'excel·lent Blasket Centre.

L'edifici mateix és una homenatge a l'illa i als seus habitants: construït expressament per hostatjar el centre, la seua nau central acaba en un finestral que ofereix una vista única de les illes Blasket i de la vila, de fa anys abandonada, que en constituïa l'únic nucli habitat. El terra d'aquest passadís forma desnivells per imitar la mar que separa l'arxipèlag de la península de Dingle. I cada sala ens mostra un aspecte diferent de la dura quotidianeïtat dels pescadors i les pageses, dels ramaders i filadores, i en darrer terme, de la quantitat inaudita d'escriptors que va donar aquesta societat ubicada a la fi del món.

I aquest és només un exemple de les atraccions que ofereix el Gaeltacht de Corca Dhuibhne. El més obvi, la llengua: a les seues viles i granges, fins i tot a la turística Dingle, l'irlandés és encara parlat en la vida diària.

Amb el grup que fem classe de llengua irlandesa hi vàrem passar el cap de setmana passat. Va ser una experiència molt maca, tot i que el temps que realment vàrem parlar en irlandès va ser poc - però al cap i a la fi, tots érem principiants! Bàsicament, a l'hora dels àpats intentàvem emprar el nostre escàs vocabulari per demanar la sal, o ho demanàvem al mestre i ell ho apuntava a la pissarra perquè ho veièrem sovint.

Un dels moments més autèntics va ser quan una dona nativa ens va vindre a visitar a la casa on ens estàvem. Asseguts al voltant d'una taula, tots ens miràvem cada cop que deia quelcom o ens feia una pregunta, per veure qui l'havia entès. La veritat és que va demostrar una gran paciència repetint les coses una vegada i una altra de mil maneres diferents per fer-se entendre. El nostre mestre reia i hi intervenia quan veia que no ens enteníem. La filla de la senyora en qüestió, que treballa a la Universitat, ho va gravar tot en vídeo. Com riurem quan el tornem a veure!

Aquestes mena d'experiències i la gent amb la que les comparteixo serà una de les coses que més trobaré a faltar quan torne cap a casa... d'ací a un mes!

No ha arribat el moment encara, però, de dir "go dtí go gcasfaimíd arís" - fins que ens tornem a trobar...