Dansa, dansa, estigues on estigues

A Babelmag, “una revista cultural, mensual i gratuïta [...] una curosa selecció eclèctica d’esdeveniments culturals”, trobe això:

“Des de fa deu anys, la Sol Picó ha estat fent aixecar de la cadira els seus espectadors arreu d’Europa i d’Amèrica amb la companyia que porta el seu mateix nom, Sol Picó. Creant, així, una firma que fonamenta el seu treball en una embriagadora fusió de llum, so i coreografia, feta amb gust i que només es pot descriure com un autèntic plaer pels sentits.”

I està escrit en català.

La Cork Opera House estava plena de gom a gom. No sé què en varen pensar els irlandesos, però la funció va ser fantàstica. Era impressionant el domini que les dansaires tenien dels seus cossos i com feien servir els objectes més impensables (una cinta transportadora, una escala, unes botes d’esquí), per ajudar-se a meravellar-nos.

Increïble l’acompanyament musical en viu. I, sobretot, el punt i final de Sol ballant flamenc de puntelletes sobre les seues sabatetes vermelles de ballet.

Al dia següent me les vaig trobar a l'aeroport. Na Sol, amb un ramell de flors a la mà, i una de les ballarines xerraven recolzades al passamans de les escales mecàniques mentre pujaven al pis de sortides. La noia em veu pujar darrere d'elles i em pregunta, en català, "Vols passar?". Abans que se n'adone de l'error (les probabilitats de que la persona que puge darrere teu a les escales mecàniques d'un aeroport irlandès siga catalanoparlant no és que siga molt gran) li responc: "No gràcies... Per cert, enhorabona per l'actuació d'anit". "Ah... La vas veure? Moltes gràcies?". Somriures i adéus precipitats.

Després de La Dona manca o Barbie-Superstar, la propera cita de Cork amb la dansa és la Fête de la danse, del 15 al 25 de febrer.

Font: Institute for Choreography and Danse