Binge drinking

Per enèsima vegada vaig a la barra a demanar: "A Beamish and a Murphy's, please... and an orange juice". El suc de taronja és per mi: avui condueixo i no em permet cap llicència. De tota manera, la cervessa negra m'infla i la rossa no m'acaba d'agradar; els cubates són massa cars. Res amb gas, per favor! Ben mirat, el suc de taronja no és tan mala opció.

Mire al meu voltant. A aquestes hores de la nit ja hi força gent passada de rosca. El grup amb què he eixit no és una excepció: ja fa estona que canten i ballen els elements més tímids del grup.

Fins ací la part "positiva".

No sóc un habitual dels pubs. Me n'he cansat. Estan bé per pendre alguna cosa al vespre, quan el repectable tot just comença a beure, fer-hi petar la xerrada i, amb una mica de sort, escoltar bona música en viu. I prou.

Font: Henry Hay Hunter

És per això que no estic habituat al que comence a notar: fa pudor. Pudor de suor etílica. Pudor d'alès saturats d'alcohol. Pudor de pets... Fa uns mesos, poc després de l'establiment de la prohibició de fumar a tots els llocs públics, algú feia broma sobre els possibles efectes negatius d'aquesta normativa: en desaparèixer l'efecte neutralitzador del fum, la humanitat d'aquella massa de gent intoxicada es deixa notar amb tota la seua força.

Quan la barra avisa que és a punt de tancar, un allau de "persones" amb gots encara mig plens a la mà s'hi apropen per demanar-ne dues més. No cal ser molt llest per imaginar-se que se les hauran d'empassar ràpidament quan els serveis de seguretat els indiquen que és l'hora de tancar.

I el resultat el puc veure a la meteixa eixida del pub: nois dormint la borratxera al mig del carrer, tal i com han caigut; nenes joves (i no tan joves) amb talons alts, intentant mantindre l'equilibri agafades a una farola; vomitades a cada cantonada; tolls de pixats a tots els racons.

Aquest país té un problema molt greu. I no ho dic jo.

Binge drinking és el fet de beure de manera abusiva i irresponsable. Pel homes, correspon a beure cins o més begudes estàndard d'una tirada, i quatre o més begudes estàndard per les dones.

---

I cannot remember how many times I have already ordered. "A Beamish and a Murphys, please... and an orange juice". The orange juice is for me, as I am driving and do not want to have any alcohol. I find the stout too heavy, anyway, and I do not like the lager that much. Drinks are too expensive and I cannot handle too much gas. An orange juice is not that bad an option, after all.

I look around me. The level of drunkenness is considerable at this stage. The people I have been out with are not an exception: even the most reserved of them are already dancing and singing.

Up to here, the 'positive' side of things.

I do not go to pubs very often. I have grown tired of them. They are OK for a while, to have a drink in the early evening, chat and, if you are lucky, enjoy a good gig. But not more.

That is the reason why what I start to feel strikes me: it stinks. It stinks of stale alcoholic sweat, of bad breath, of farting. A little after the establishment of the smoking ban, somebody joked about what could be an inconvenience: once the deodorizing effect of the smoke disappears, you can actually smell the humanity of such a huge amount of intoxicated people in a closed environment.

It is not difficult to see people with a half-full pint asking for two more when the bar anounces it is last round. The same people that will be finishing their drinks off while the security service pushes them out of the venue.

The results are evident just outside the pub: guys sleeping, just as they fell, in the midle of the street; young (and not that young) with high heels clinging to a street light in order not to fall; vomits and urine everywhere.

This country has a very big problem. And I am not the one saying it.

Definition of binge drinking

Dansa, dansa, estigues on estigues

A Babelmag, “una revista cultural, mensual i gratuïta [...] una curosa selecció eclèctica d’esdeveniments culturals”, trobe això:

“Des de fa deu anys, la Sol Picó ha estat fent aixecar de la cadira els seus espectadors arreu d’Europa i d’Amèrica amb la companyia que porta el seu mateix nom, Sol Picó. Creant, així, una firma que fonamenta el seu treball en una embriagadora fusió de llum, so i coreografia, feta amb gust i que només es pot descriure com un autèntic plaer pels sentits.”

I està escrit en català.

La Cork Opera House estava plena de gom a gom. No sé què en varen pensar els irlandesos, però la funció va ser fantàstica. Era impressionant el domini que les dansaires tenien dels seus cossos i com feien servir els objectes més impensables (una cinta transportadora, una escala, unes botes d’esquí), per ajudar-se a meravellar-nos.

Increïble l’acompanyament musical en viu. I, sobretot, el punt i final de Sol ballant flamenc de puntelletes sobre les seues sabatetes vermelles de ballet.

Al dia següent me les vaig trobar a l'aeroport. Na Sol, amb un ramell de flors a la mà, i una de les ballarines xerraven recolzades al passamans de les escales mecàniques mentre pujaven al pis de sortides. La noia em veu pujar darrere d'elles i em pregunta, en català, "Vols passar?". Abans que se n'adone de l'error (les probabilitats de que la persona que puge darrere teu a les escales mecàniques d'un aeroport irlandès siga catalanoparlant no és que siga molt gran) li responc: "No gràcies... Per cert, enhorabona per l'actuació d'anit". "Ah... La vas veure? Moltes gràcies?". Somriures i adéus precipitats.

Després de La Dona manca o Barbie-Superstar, la propera cita de Cork amb la dansa és la Fête de la danse, del 15 al 25 de febrer.

Font: Institute for Choreography and Danse